L’acordió diatònic és un petit acordió de botons bisonor, o sigui, que cada botó fa dues notes segons es tanca o s’obra la manxa. El seu principi sonor i el seu funcionament és molt semblant al d’una harmònica. Terriblement senzill, molt ben dissenyat, permet “fer música” amb una facilitat sorprenent. Ja sabem, però, que tocar-lo amb gust, o fer que soni expressiu, personal, o tocar-lo escoltant als músics que tens al costat, això ja costa una mica més.

S’havia tocat molt arreu de Catalunya, sempre de manera autodidacta i aficionada, no sols perquè era bonic d’escoltar, sinó perquè amb facilitat es podia muntar un ball. Després de la guerra s’anà perdent el seu ús fins desaparèixer quasi del tot. Avui dia hi ha molts joves que l’han descobert, que el toquen i el comencen a fer sonar amb molta categoria. I se’ls veu força contents amb el seu instrument.

Es molt curiós observar com el diatònic es va anar adaptant a les diferents cultures on va anar a parar. No sols amb el repertori i la manera de fer-lo sonar, sinó fins i tot amb el seu disseny i relació de notes que fa sonar. Un exemple proper i ple de vida és la “trikitrixa” del país basc.

L’estil de la gent que anem tocant pel nostre país és ben variat, i variades són també les maneres d’ensenyar. Està molt bé que qui toqui ensenyi a un altre el que sap, però com passa en molts instrumentistes, no tothom que toca sap orientar be als que comencen a posar-s‘hi. Alguna vegada es veu gent que ha rebut orientacions i que no li han servit de res, o pitjor encara, que li han impedit de començar pel començament. Cal iniciar-se tocant melodies senzilles que un conegui prèviament. Tocar-les amb una fila, sense creuar, amb la mà dreta i fent servir la vàlvula de l’aire; tocar-les aprenent a sentir que poden sonar de diferents maneres. 

Quan ja se’n saben unes quantes, sempre de memòria, quan s’és capaç de treure cançons i melodies molt senzilles sense l’ajut de ningú, es comença a posar la mà esquerra. Després ve tocar creuant amb les dues files i tocar en la tonalitat menor. Cal seguir tocant un repertori encara senzill però variat, i finalment venen els virtuosismes i les coses rares, els repertoris d’altres llocs del món, les tonalitats estranyes i els acordions amb notes girades al rebés. Convindria posar bones bases, després cadascú ja s’espavila. En tot cas a continuació hi ha la referència del MÈTODE D’ACORDIÓ DIATÒNIC i d’algunes altres publicacions, i una sèrie de dossiers en PDF que aprofundeixen en aquests temes.

Publicacions

Mètode d'acordió diatònic

F. Marimon, Publicacions de la Generalitat, 1987 (exhaurit)

Mètode d'acordió diatònic (reedició revisada)

F. Marimon, DINSIC Publicacions Musicals SL, Departament de Cultura de la Generalitat, 2012

50 partitures per acordió diatònic (Vol I: cançons)

F. Marimon, Publicacions de la Generalitat, 2007 (inclou 2 CD enregistrats pel Carles Belda)

50 partitures per acordió diatònic (Vol II: ballables)

F. Marimon, Publicacions de la Generalitat, 2016 (inclou 2 CD)

30 sardanes per acordió diatònic

F. Marimon, Publicacions de la Generalitat, 2020 (inclou 1 CD)

Mètode d'acordió diatònic

Associació “Danses a la Plaça del Rei”

Mostres partitures

Mètode d’Acordió Diatònic, 1987

Mètode d’Acordió Diatònic, 2012

50 Partitures per Acordió Diatònic (vol I)

50 Partitures per Acordió Diatònic (vol II)

30 Sardanes per Acordió Diatònic

Punt de Trobada: Vol 1.

Mètode d'acordió diatònic: Vol 1

Mètode d'acordió diatònic: Vol 2

Dossiers

Orientacions pel seu aprenentatge

Les notes alterades, botoneres

Treball sobre una partitura

Bases per a l'acompanyament

Autòmats de l'acordió