L’acordió diatònic és un petit acordió de botons bisonor, o sigui, que cada botó fa dues notes segons es tanca o s’obra la manxa. El seu principi sonor i el seu funcionament és molt semblant al d’una harmònica. Terriblement senzill, molt ben dissenyat, permet “fer música” amb una facilitat sorprenent. Ja sabem, però, que tocar-lo amb gust, o fer que soni expressiu, personal, o tocar-lo escoltant als músics que tens al costat, això ja costa una mica més.

S’havia tocat molt arreu de Catalunya, sempre de manera autodidacta i aficionada, no sols perquè era bonic d’escoltar, sinó perquè amb facilitat es podia muntar un ball. Després de la guerra s’anà perdent el seu ús fins desaparèixer quasi del tot. Avui dia hi ha molts joves que l’han descobert, que el toquen i el comencen a fer sonar amb molta categoria. I se’ls veu força contents amb el seu instrument.

Es molt curiós observar com el diatònic es va anar adaptant a les diferents cultures on va anar a parar. No sols amb el repertori i la manera de fer-lo sonar, sinó fins i tot amb el seu disseny i relació de notes que fa sonar. Un exemple proper i ple de vida és la “trikitrixa” del país basc.